Cassini per sempre

Demà divendres 15 de setembre la sonda Cassini, després de 20 anys del seu enlairament de la Terra, acabarà la seva exitosa missió al voltant del planeta Saturn i les seves llunes. Una maniobra programada provocarà que la sonda es desintegri en la seva entrada a l’atmosfera del llunyà planeta.

Era l’any 1997 i, malgrat que la nostra adolescència era en un calaix, no deixàvem d’admirar les encisadores fotos enviades per les sondes Voyager. I no hem deixat de fer-ho, ni ho deixarem de fer mai. Continuem mirant al cel, estimant la freda nit des de l’alta muntanya, on el cel és més net i la via làctia es confon amb l’espina dorsal de l’univers….

Però aquest univers és gran, molt gran….i mentre som estirats a l’herba i la manta ens escalfa, sentim el calfred al percebre la inefable dimensió, l’escala d’on som, l’escala de qui som…. i comencem a fer-nos preguntes….. i així estem encara, preguntant-nos pel sentit del cosmos, pel sentit de la nostra vida, i de com la bellesa i la maldat conviuen perillosament i fa que dubtem si serem capaços de viure en pau en aquest univers complex.

A les nostres primeres sondes automàtiques els hi vam posar ulls perquè miressin per nosaltres i perquè després nosaltres féssim les preguntes… Saturn ens ha posat un gran anell als dits, ens hi vam comprometre…i ens ha començat a mostrar a poc a poc les respostes…

 

Anuncis

pa amb nutella

No vull aigualir la festa ni la gesta….però al mateix moment que en Jornet supera aquesta animalada d’ascensió al Sagarmāthā, embolcallada de projecte i altrament de patrocini, altres muntanyencs (turistes o no) han mort en les arestes que menen al mateix cim, metàfora d’alçada on, tot i el petit del punt geodèsic, hi queb suposo les més grans i primitives conductes humanes que ens han definit físicament i espiritualment d’ençà que pujar muntanyes va passar de ser quelcom absurd a ser un dels símbols de la postmodernitat on glossem als esportistes-herois en pantalles d’alta definició mentre berenem pa amb nutella.

El millor: saber explicar i escriure el que mou al Kilian a estimar la vida. Ser capaç de desequilibrar-se per imaginar escenaris nous, essent conscient que l’equilibri no era estar-se quiet, sinó més aviat gestionar uns continuus desequilibris, tot gosant imaginar-se, il•lusionar-se i preparar-se per a aquestes cabòries que també han estat en part les nostres.

El pitjor: que el respectem, però que patim per ell, perquè estimem aquest nano que jugava i juga encara a ser un cabirol, que dansa amb llibertat per terrenys abruptes, assumint riscos i acceptant-los, precisament per això, perquè la vida anava de pensar primer i prendre decisions després.

La lliçó: que el més important no és el cim, sinó el perquè fem muntanya.
El repte: saber aplicar en el nostre dia a dia el que hem après allà dalt.
La recompensa: una posta de sol, el fred d’una albada o els colors d’un crepuscle que mai sabrem si és l’últim, però que no ens importa si ens seguim desequilibrant.

kilian jornet

sense espines

Hi ha un dia a l’any on, anant a peu, desitges que els semàfors vermells s’allarguin, per deixar que el petó reconegui uns llavis mai prou explorats. Aquell graó entre la vorera i la calçada es converteix en escenari d’escenes impúdiques, creient-nos invisibles a les dotzenes de vianants que ens observen amb un somriure a mig camí entre libidinós i envejós. Cerquem les cruïlles més amples, on el vermell és més llarg, perquè la nostra exploració requereixi almenys diversos camps d’alçada abans no arribem al cim del plaer.
Uns en diuen bioquímica, altres en diuen enamorament, i jo crec que és un fenomen digital. Amb els dits, com pops, resseguim contraportades, acariciem lentament la pell estimada sense fer dreceres, i encaixem la mà d’aquella escriptora que fa servir la tinta i el teclat per seduir-nos, perquè, en paraules de Xavier Antich, esperem del que ens arriba dels altres, en forma de llibre, una nova llum.

 

Aprendre a perdre’s

Podria dir que escalo un cim per una aresta, per un corredor de gel o per una plaent caminada… Però, de la mateixa manera que no acariciem el cos de l’altre sinó a l’altre, el que realment vull dir és que faig muntanya.

No hi ha amor sense misteri, ni tampoc muntanya sense risc. Un nou any, és una bona excusa astronòmica per fer petits balanços i no tan petites il•lusions.

Com que de vegades no som capaços de posar-hi paraules, acabem l’any fent allò que més ens agrada: vivint-ho des del cim hivernal, on el cor es desglaça i la pell tremola, pel que hem fet, pel que farem.

Família, amors i amics em són presents en aquestes imatges. I també m’esglaio pels que pateixen injustícies, maltractaments i soledat, sobretot les que no es veuen.

Com diu en Joan-Carles Mèlich, “Que n’és de difícil aprendre a perdre’s. Aprendre a orientar-se, en canvi, no té cap misteri ni interès.”

montmalus

Curiositat Cosmològica

Molts de nosaltres vam iniciar de la mà d’en Carl Sagan un camí que ens va dur més enllà de la curiositat científca: la sociologia, la psicologia, la filosofia….la història de la humanitat, en definitiva…basada en el coneixement aprés i el mateix criteri, deslliurats de (encara actives) supersticions llargament ancorades en el nostre imaginari col·lectiu.

En Sagan era com el professor que un dia vam tenir i que ens va fer la matèria encisadora, profunda, agradable…. I això, quan tens 15 anys, ho portes tota la teva vida.

Aquest desembre en farà 20 anys que en Sagan va morir. Cada cop que observem el cel, les preguntes científiques (com) i filosòfiques (per què) se’ns barregen i ens ve a la ment aquell home somrient, proper, gesticulador …així com també tots els grans divulgadors que van fer “clic” en la nostra curiositat cosmològica….

carlsagan_smiling

Rosa i Rita

Un pis desgavellat i cremat.

Una habitació d’hotel pulcre i ordenada.

Dues dones mortes, les dues abandonades.

Una espelma que crema, un cor que s’apaga.

Viure del no-res, treballar del no-res.

A una se la calla però no se l’oblida.

A l’altre se l’oblida i se l’aplaudeix.

Una no tenia ni llum ni aigua. L’altre tenia set de tant ‘caloret’.

Que fotuda és la mort quan ve.

Però més fumuda és la vida quan no ve.

pis-cremat-reus

ànima de fusta

Un vell piolet de fusta, amb una fulla apenes corbada, estava recolzat en una vitrina del poc visitat museu de l’alpinisme, als afores de Pokhara, al Nepal. Aquell piolet era el que va dur Junko Tabei fins al cim del Chomolungma un dia de primavera de l’any 1975.

Espigada i petita, aquella nena riallera que mostrava interès per la natura, quan els escassos diners familiars li van permetre, va fer de les muntanyes la seva passió.

Les anècdotes són moltes, com els guants que van confeccionar per a les expedicions, fets de cobertes de seients de cotxes desballestats….

Quan recordo la mirada riallera del retrat de Junko que acompanyava el seu inseparable piolet, vaig percebre la petita nena salvatge que s’havia fet gran, l’adulta que va haver de fundar el seu propi club de muntanya perquè hi havia alpinistes homes que no volien escalar amb ella pel fet de ser dona. Va tenir el coratge de fer la seva, de formar una família i de seguir ascendint les muntanyes que havia un dia somniat de petita …

Havent estat diagnosticada de càncer, va continuar remuntant colls i carenes, també amb els seus alumnes, fins poc abans de morir als 77 anys d’edat en un hospital de la ciutat de Kawagoe, l’octubre del 2016.

junko-tabei