tu em dius

Tu em dius que t’odio… i ho dius a un mirall.
Tu em dius que m’estimes… mentre jo tinc un ull de vellut.
Tu em dius que hem d’anar units… i m’estàs estrenyent molt fort de la mà.
Tu em titlles de mentidera dia si i dia també… i ja només escoltes les teves.
Tu em dius que rigui i parli com tu… i jo el que volia era riure i parlar amb tu.
Tu els parles als altres malament de mi… i jo ja no tinc ni ganes de parlar ni amb tu ni de tu.
Tu vols que et prepari i que et pagui el sopar… i jo ja no tinc ganes ni de sopar ni de fer-ho amb tu.
Tu dius que vols que parlem… i cada cop que et dic alguna cosa em fas callar.
Tu dius que m’estic rebel·lant… i jo tot just estic marxant.
Tu dius que abandono les meves tasques… i tu no hi has estat mai.
Tu dius que et faig mal… i el mal va ser intentar comprendre’t, quan tu no em vas respectar mai.
Tu ja fa temps que m’aixeques la mà… i ja no em fas por perquè en el fons ets un covard.

Tu dius que no tinc vergonya… i el que vull és recuperar la meva dignitat.

 

 

Anuncis

qué lástima pero adiós

Heu entrat a les nostres cases, a les nostres institucions, amb impunitat.

Ens heu comparat amb un terrible règim que va aniquilar mil·lions de persones, amb impunitat.

Heu fomentat l’anticatalanisme per obtenir rèdits en els vostres feus electorals, amb impunitat.

Ens heu insultat, menyspreat, enganyat i robat, amb impunitat.

Heu vingut de matinada a empresonar els nostres representants, amb impunitat.

Us acomiaden amb orgull i fam d’escarni, i ens embruteu amb el vostre odi i ignorància, amb impunitat.

Heu malferit a les nostres famílies, als nostres avis i als nostres veïns…però aquest cop ja no tindreu impunitat.

Aquest estat ja no serà mai més el meu; s’ha acabat.

Cassini per sempre

Demà divendres 15 de setembre la sonda Cassini, després de 20 anys del seu enlairament de la Terra, acabarà la seva exitosa missió al voltant del planeta Saturn i les seves llunes. Una maniobra programada provocarà que la sonda es desintegri en la seva entrada a l’atmosfera del llunyà planeta.

Era l’any 1997 i, malgrat que la nostra adolescència era en un calaix, no deixàvem d’admirar les encisadores fotos enviades per les sondes Voyager. I no hem deixat de fer-ho, ni ho deixarem de fer mai. Continuem mirant al cel, estimant la freda nit des de l’alta muntanya, on el cel és més net i la via làctia es confon amb l’espina dorsal de l’univers….

Però aquest univers és gran, molt gran….i mentre som estirats a l’herba i la manta ens escalfa, sentim el calfred al percebre la inefable dimensió, l’escala d’on som, l’escala de qui som…. i comencem a fer-nos preguntes….. i així estem encara, preguntant-nos pel sentit del cosmos, pel sentit de la nostra vida, i de com la bellesa i la maldat conviuen perillosament i fa que dubtem si serem capaços de viure en pau en aquest univers complex.

A les nostres primeres sondes automàtiques els hi vam posar ulls perquè miressin per nosaltres i perquè després nosaltres féssim les preguntes… Saturn ens ha posat un gran anell als dits, ens hi vam comprometre…i ens ha començat a mostrar a poc a poc les respostes…

 

pa amb nutella

No vull aigualir la festa ni la gesta….però al mateix moment que en Jornet supera aquesta animalada d’ascensió al Sagarmāthā, embolcallada de projecte i altrament de patrocini, altres muntanyencs (turistes o no) han mort en les arestes que menen al mateix cim, metàfora d’alçada on, tot i el petit del punt geodèsic, hi queb suposo les més grans i primitives conductes humanes que ens han definit físicament i espiritualment d’ençà que pujar muntanyes va passar de ser quelcom absurd a ser un dels símbols de la postmodernitat on glossem als esportistes-herois en pantalles d’alta definició mentre berenem pa amb nutella.

El millor: saber explicar i escriure el que mou al Kilian a estimar la vida. Ser capaç de desequilibrar-se per imaginar escenaris nous, essent conscient que l’equilibri no era estar-se quiet, sinó més aviat gestionar uns continuus desequilibris, tot gosant imaginar-se, il•lusionar-se i preparar-se per a aquestes cabòries que també han estat en part les nostres.

El pitjor: que el respectem, però que patim per ell, perquè estimem aquest nano que jugava i juga encara a ser un cabirol, que dansa amb llibertat per terrenys abruptes, assumint riscos i acceptant-los, precisament per això, perquè la vida anava de pensar primer i prendre decisions després.

La lliçó: que el més important no és el cim, sinó el perquè fem muntanya.
El repte: saber aplicar en el nostre dia a dia el que hem après allà dalt.
La recompensa: una posta de sol, el fred d’una albada o els colors d’un crepuscle que mai sabrem si és l’últim, però que no ens importa si ens seguim desequilibrant.

kilian jornet

sense espines

Hi ha un dia a l’any on, anant a peu, desitges que els semàfors vermells s’allarguin, per deixar que el petó reconegui uns llavis mai prou explorats. Aquell graó entre la vorera i la calçada es converteix en escenari d’escenes impúdiques, creient-nos invisibles a les dotzenes de vianants que ens observen amb un somriure a mig camí entre libidinós i envejós. Cerquem les cruïlles més amples, on el vermell és més llarg, perquè la nostra exploració requereixi almenys diversos camps d’alçada abans no arribem al cim del plaer.
Uns en diuen bioquímica, altres en diuen enamorament, i jo crec que és un fenomen digital. Amb els dits, com pops, resseguim contraportades, acariciem lentament la pell estimada sense fer dreceres, i encaixem la mà d’aquella escriptora que fa servir la tinta i el teclat per seduir-nos, perquè, en paraules de Xavier Antich, esperem del que ens arriba dels altres, en forma de llibre, una nova llum.

 

Aprendre a perdre’s

Podria dir que escalo un cim per una aresta, per un corredor de gel o per una plaent caminada… Però, de la mateixa manera que no acariciem el cos de l’altre sinó a l’altre, el que realment vull dir és que faig muntanya.

No hi ha amor sense misteri, ni tampoc muntanya sense risc. Un nou any, és una bona excusa astronòmica per fer petits balanços i no tan petites il•lusions.

Com que de vegades no som capaços de posar-hi paraules, acabem l’any fent allò que més ens agrada: vivint-ho des del cim hivernal, on el cor es desglaça i la pell tremola, pel que hem fet, pel que farem.

Família, amors i amics em són presents en aquestes imatges. I també m’esglaio pels que pateixen injustícies, maltractaments i soledat, sobretot les que no es veuen.

Com diu en Joan-Carles Mèlich, “Que n’és de difícil aprendre a perdre’s. Aprendre a orientar-se, en canvi, no té cap misteri ni interès.”

montmalus

Curiositat Cosmològica

Molts de nosaltres vam iniciar de la mà d’en Carl Sagan un camí que ens va dur més enllà de la curiositat científca: la sociologia, la psicologia, la filosofia….la història de la humanitat, en definitiva…basada en el coneixement aprés i el mateix criteri, deslliurats de (encara actives) supersticions llargament ancorades en el nostre imaginari col·lectiu.

En Sagan era com el professor que un dia vam tenir i que ens va fer la matèria encisadora, profunda, agradable…. I això, quan tens 15 anys, ho portes tota la teva vida.

Aquest desembre en farà 20 anys que en Sagan va morir. Cada cop que observem el cel, les preguntes científiques (com) i filosòfiques (per què) se’ns barregen i ens ve a la ment aquell home somrient, proper, gesticulador …així com també tots els grans divulgadors que van fer “clic” en la nostra curiositat cosmològica….

carlsagan_smiling